ísta

-Mierda... me están siguiendo-

Ego al darse cuenta que le estaban siguiendo pensó que debía disimular y andar con total normalidad. Pero, aunque lo intenta cada vez empieza a andar de forma más torpe.

-Mierda, mierda... no sé andar si estoy pensando en que tengo que andar y aún menos sabiendo que me están mirando. Malditas modelos, con los prejuicios que tenemos de ellas y esto lo hacen como si nada. Dios mío, qué frustración, qué tonto me siento y que listas son las modelos. El hombre que me está siguiendo se va a pensar que le estoy vacilando. Tengo que salir corriendo antes de que me coja. Pero... ¿cómo coño voy a salir corriendo si no sé ni andar? Mierda... -

Ego nota como le cogen del brazo derecho, se gira y en la oscuridad, un hombre. Bien, no es del todo un hombre, a ver sí, es un hombre, pero no cualquier hombre. Es un hombre de distinta estatura a Ego, pero con la misma cara que Ego. Era él, era él mismo. Con cara de miedo pregunta y escucha a la vez la misma pregunta.

Ego y Alter Ego - ¿Tú quién eres?

Ego y Alter Ego - Yo soy Ego.

Ego y Alter Ego -No, yo soy Ego.

Ego y Alter Ego hacen una pausa de incredulidad. Intentando entender lo que no se puede.

Ego y Alter Ego - ¿De dónde sales?

Ego - Vengo de… no te lo diré.

Alter Ego – Te he visto y te he empezado a seguir.

Ego cierra los ojos y escucha su mente que le pregunta:

-¿Qué está pasando?-

Pero un segundo más tarde Ego duda, duda quién ha hecho esa pregunta. Ego, Alter Ego y su mente tienen la misma voz. Y entonces otra pregunta que todavía desespera más a Ego.

-¿Con quién estoy hablando?-

Ego nunca se ha sentido tan confuso. Aún así abre los ojos y ve que Alter Ego también los abre. Parece que Alter Ego ha pasado por la misma encrucijada. Cada vez tienen más miedo, se respira más tensión en el ambiente.

De repente Ego nota como le cogen de la frente y un metal frío se resbala por su cuello. Con cara de pánico mientras derrama sangre por todas partes se gira para saber quién lo ha matado, pero no ve a nadie. Hay terror en su expresión de cara, es consciente de que va a morir, pero no sabe el por qué ni quién ha sido. Cae al suelo boca arriba desesperado. Son segundos eternos de incomprensión y angustia. Mira hacia Alter Ego buscando comprensión y ve como a Alter Ego se le acerca por detrás un hombre con un cuchillo sangriento. Ego hace el gesto de levantar la mano para señalar que hay alguien detrás de él, pero de repente piensa que Alter Ego vio justamente lo que él está viendo y no le ayudó. Ego, deshace el gesto bajando la mano con la intención de que se repitiera la escena. Y sí, la escena se repite y Ego sonríe. Los dos en silencio miran el cielo ahogándose con su propia sangre con cara de incomprensión. Y, justo cuando Ego empieza a hacer el último suspiro le da tiempo a entender. Ego entiende, entiende que viendo Alter Ego morir se vio a él mismo morir. Vio quién le había matado y entendió por qué había muerto.

Per fi acabo l'apartat de la Índia.

Després d'un any i de manera precipitada crec que ja us mereixeu les meves conclusions sobre el viatge que vaig fer a la Índia. Ho sé, ho sé, ho estàveu esperant feia temps amb impaciència. Tant de temps heu esperat que ni poder us en recordeu de què us estic parlant, de quin viatge dic o segur que hi ha algú fins i tot que s'està preguntant qui sóc.
Primer i abans de re, vull dir que és una humil opinió d'un nano que només hi ha estat dos mesos i que per tant no dona temps a fer un doctorat, almenys a mi.

L'altre dia vaig escoltar una frase per la televisió que em va encantar, "La Índia nunca defrauda." Estem parlant d'una cultura molt diferent en la que al principi, els primers dies et crearà una forta impressió qualsevol cosa que vegis. Tot és nou, tot impacta. Les vaques pel carrer, la gent pobre de veritat, xivarri a tot arreu, kaos total i moltes coses més. Segurament començareu per una ciutat gran per qüestió de vols internacionals i aviso, has d'anar mentalitzat. Allà ells són pobres, tu ets ric. Ells estan acostumats a la gent com tu, tu no estàs acostumat a la gent com ells. Parlo sobretot de les capitals, però en general tota Índia. Durant el viatge has de saber que t'estafaran, els estrangers tenim un preu especial per a tot. (Més o menys ho veig just en entrades en museus). Això sí, aniràs agafant pràctica amb això de regatejar, cada cop te'n sortiràs millor i aniràs veient com t'han estafat sobretot al principi. Tranquil, és un tràmit. Ningú ha sortit aprés i recorda, tot és negociable a la Índia.

Consells pràctics són viatjar de nit t'estalviarà de pagar un llit i guanyaràs temps. (Bus amb llitera ni ho intentis, és un malson. Te n'arrepentiràs, els conductors són uns kamikazes i les carreteres estan en males condicions.) Quan arribis a un poble, no et quedis amb el primer hotel que vegis, mira i pregunta els preus del voltant per a poder saber els preus de la zona i poder regatejar. Suposo que ja ho sabeu que l'aigua d'aixeta no és potable, però jo em rentava els dents i cap problema excepte per l'ànsia d'experimentació meva amb el menjar picant. No us heu de sobrepassar perquè si no se us quedarà una panxa sensible. Aquesta és la que gasto jo ara, una que és més delicada que abans.

Tot i que us he dit que a la Índia us intentaran estafar i que les capitals són hostils amb l'estranger, heu de tenir en compte que no vull ficar a tothom en el mateix sac. Quan estigueu en pobles més petits la gent sentirà curiositat per vosaltres i a la vegada us intentarà ajudar. Això sí, les nits no són fiables i us aconsello a que us dediqueu a la Índia de dia sobretot. Podreu gaudir de paisatges dels quals marxareu marxa enrere per no donar-los l'esquena, coneixereu a gent amb la que no us entendreu per molta intenció que hi fiqueu. La Índia és molt gran i dona per molt si tens temps.
Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció d'aquests llocs és que no es poden mostrar massa afectuosos amb la seva parella en públic, però a la vegada ho són molt amb els seus amics. És molt normal trobar-te a homes agafats de la mà mentre caminen. I és que és molt important el contacte físic amb les persones, transmet molt.

Per acabar parlaré sobre els viatges acompanyat. El que vaig fer en un principi havia de ser un viatge sol, però no va ser així. S'hi van apuntar de bon grat a els que considero ara dos bons amics, però amb els quals no ens coneixíem del tot bé abans del viatge i aquest va ser una mica l'error. No vull dir que fos un error ni molt menys, aquestes persones em van aportar moltes coses bones i tant de bo jo a ells, però hem de saber que durant el viatge estaràs cada dia amb aquestes persones i que cada dia hauràs de prendre més d'una decisió en comú. Segurament sereu de parers diferents i segurament algun cop que altre discutireu. Tot això és molt normal i has de ser conscient que la convivència a vegades és complicada. Durant el viatge et trobaràs en situacions compromeses, situacions difícils i a vegades al límit. No n'hem viscut gaires així, però n'hem viscut. Més o menys ens em vam sortir amb la nostre, però el que vull dir és que sobretot sempre que fagis un viatge d'aquestes condicions has de saber amb qui viatges.

Al principi deia que no hi tornaria, que estava cansat de regatejar. Però què carai, per molts països que hi hagin pocs hi hauran com la Índia, per tant si algun país mereix repetir aquest és on no hi va arribar mai Colom, la Índia.


Una abraçada forta als meus estimats lectors!

Comensat el sud per Goa

Ja som al sud, despres d`un parell de dies de viatje en tren amb un parell de transbords un dels quals a bombay on aprofitant 4 hores lliures vam fer un passeig veient la famossa lavanderia i la indian gate.
Aqui al sud ens hem trobat platjes preciosses pero poca cosa mes a fer, tot es molt paradisiac pero a l`hora tambe hi ha molt mes turisme. Resulta tot molt mes facil. Goa no sembla gaire india, es un punt i a part molt distant. En el nord ens trobavem amb la situacio que ja havia sigut de lo mes normal que els indis es volguessin fer fotos amb nosaltres, que ens miressin sense cap mena de disimulacio. Que ens vinguessin a saludar, preguntar d`on erem i marxar, pero tal qual responies i marxaven.
Bueno, com que no tinc gaires coses per explicar un cop deixat el nord amb els seus palaus que sona estrany no veure un casi cada dia explicare coses curioses de la india.
Encara que la India es supossi un pais maxista en trobes amb nois agafats de la ma cada dia. Aixo no vol dir que siguin parella, ells son aixi van agafats de la ma perque son amics. Igual que es donen el menjar a la boca amb la ma, demostrant estima. Els cotxes no acostumen a utilitzar els retrovisors, molts cops han de passar per llocs molt estrets i es imposible fer-ho amb un retrovisor. Aixi que a l`hora d`adelantar s`avisen amb el claxon aixi saben que tenen algu darrera. Si tenen retrovisors, aixo pels trajectes llargs llavors tambe es poden utilitzar els llums per dir que vols adelantar. Aixo si, les mans son molt importants, quasi ningu fa servir retrovisor i deixar-se adentar, voler girar, dir-te que no adelantis esta tot a la ma dreta del conductor ja que aqui es condueix igual que a Anglaterra, per l`laltra banda.
A la carretera es veuen moltes coses, segurament les pitjors que es puguin estar fent arreu del mon. No se si haureu vist un capitol dels simpson on en Krusty el pallaso surt d`un cotxe minuscul i no paren de sortir junt amb ell com una desena de pallassos. Doncs aqui et pot passar el mateix pero pitjor en el sostre tambe s`hi fica la gent. Pero bueno suposso que aixo no es res nou per tots vosaltres. Una altra cosa curiosa es que pintin els ulls a les nenes petites, diuen que es bo pels ulls i que les dones casades duen brasalets a les dues mans. I per acabar doncs crida l`atencio, perque ja sabem que la india es el pais amb mes poblacio del mon, pero es que es tan cert, tots els busos que hem agafat estaven plens, tots els trens i estaciones tambe, es igual l`hora fins i tot a les 4 de la matinada esta tot ple vagis on vagis.

Ara mateix no em ve res al cap, de moment ho deixare aixi ah cert, a l`ultima actualitzacio vaig parlar de que vam montar a camell pero se`m va olblidar dir que vam montar a elefant, doncs aixo. Vam fer troooompa trooompa com diria en shin chan!

Una abrasada amb s!

Seguim endavant

Bones jovent que ens enveja des de casa, la cosa s'ha comensat a tranquilitzar una mica. La setmana passada va ser intenssissima per tots nosaltres fins l'ultim dia.
Vam gaudir d'una pelicula de bollywood en un cinema on l'espectacle no era a la pantalla si no a les butaques, la gent cridava, saltava, xiulava reaccionant conforme la pelicula, s'ha de viure. Tot aixo a Jaipur, on vam ser convidats per una familia a casa seva a dinar. Resulta que com a mostra d'estima et donen de menjar ells amb les seves propies mans, vam notar els dits d'un altre a la nostre boca. No va ser gaire agradable.
A Pushker a l'endema ens vam trobar un llac precios espatllat pel turisme, un dia despres a Bikaner on pel cami vam veure el temple de les rates, com deia una amiga nova canadenca, un lloc unic per sort. A Jaisalmer d'on hem marxat avui hem montat a camell i hem passat una nit al ras en el desert, tot just llevar-nos alla miram la sortida del sol.
I avui estem a Jodhpur d'on dema tornarem a marxar cap a Udaipur, el nostre ultim desti del nord.
Aviso, hi han coses que s'estan perdent pel cami que no estic explicant pero tranquils que a Goa tindrem molts dies de platja sense fer res aixi que anire explicant el que no hagi explicat.

Una abrasada amb s de part nostra cap a tothom.
Salut!

La intensa india, primera setmana.

Avans de dir re, vull que us estalvieu les critiques ortografiques perque amb aquest teclat poca cosa hi puc fer.
Bueno jovent noticies que espereu amb candaletes espero. El fet es que hem allargat el viatge pel nord de lindia una setmana mes. Tot esta siguent molt intens, molt poc temps per descansar i quasi cada dia estem en un lloc diferent. Tot esta sortint molt be.
El primer i segon dia vam ser a Delhi, capital que em va semblar un tant assessina turisticament. Em va agradar pel fet de la diferencia cultural, pero poca cosa mes. Despres vam anar al Temple daurat a Amritsar, hi vam anar en un bus de nit, amb el matalas moll, les finestres que no tancaven, boira intensa, carreteres indies i conductor indi, si no ha sigut la nit mes dura de la nostra vida, sera una delles. Per cert, alla ens vam trobar a una classe dangles, van passar a ser alumnes nostres perque volien escoltar accent espanyol, li vam explicar tot sobre la nostra cultura i la nostra vida. Va ser bonic tenir alumnes. Lendema vam anar a Agra, al Taj Mahal, a lEmma no li va fer molta gracia trobarnos amb boira, pero no hi podem fer res a aixo, impressiona mes per dins que no pas per fora. El quart i cinque dia vam ser a una reserva de tigres pero no vam tenir fortuna, vam veure tot tipus danimals, pero cap tigre. El sise i sete dia estem a Jaipur, el vuite tambe. Aqui hem vist el gran temple muntats a elefant i lemma i en marc han comprat algun regalet per la familia, haureu desperar per rebreho familia. Bueno manire acomiadant, dema seguirem a Jaipur, hem tingut sort i podem coincidir la nostra estancia amb un gran festival molt important per aqui. Tot esta sortint de maravella, tant com en Marc, lEmma i jo estem molt contents i fisicament cansats.
Encara que estem planejant de canviar el lema del viatge per:
Desconfia, desconfia, desconfia.
Tio, ens estan estafan...
Emma, tranquila tenim cacauets. (Frase que li diu cada dos per tres en Marc a lEmma quan ella te gana)
Anava a penjar un video, pero nanai amb aquest ordinador.
Bueno de moment segueixo amb el lema.
Sigues realista, demana lo impossible.

Índia

Bones, he tornat no sé si us enrecordéu, però l'últim cop que vaig actualitzar vaig dir que tornaria a Anglaterra, però vaig canviar d'idea i vaig deixar el blog oblidat. Demano perdó als meus estimadíssims lectors.

Començo doncs, presentaré a les persones de la foto d’esquerra a dreta. Emma Oliva, coneguda per tots pel seu amor als animals. Marc Roca, el senyor cuiner que toca la guitarra com els àngels. Jo, si no em coneixeu podeu llegir una mica en actualitzacions anteriors d’aquest blog.

El nostre destí és Índia, hem fet una ruta molt simple, però a l’hora amb camí ample. Això vol dir que durant dos mesos anirem decidint on anar, sense allunyar-nos massa del recorregut. Algo més de dues setmanes al nord; Delhi capital que gaudirem més a la tornada, Amristar amb el seu temple daurat, Rajhastan amb les seves ciutats i Agra amb el seu Taj Mahal. Tot el demés al sud; Goa amb les seves platjes, Karnataka amb la ciutat Bangalore i Kerala amb les seves muntanyes i platjes. Entre tots aquests llocs visitarem algun parc amb animals, segurament un al nord i un altre al sud si anem bé de temps.

Els perills que se’ns presenten són que primer de tot és que anem a un país pobre i la gent passa gana. Punt dos, l’aigua encara que sigui potable per ells no ho és per nosaltres i punt tres que poder no és perillós però preocupant per mi almenys, el menjar picant i la falta de bidets.

Dit això i ja introduïts al viatge us diré que un cop allà intentaré actualitzar, explicar experiències, ensenyar alguna foto i algun vídeo en cada actualització.

M’acomiadaré en cada actualització amb el lema del viatge.

Sigues realista, demana lo impossible.

En família.

Primer de tot us vull demanar perdó per actualitzar tan tard.
El fet és que ja no sóc a Anglaterra, vaig tornar farà ja un mes per sorpresa dels meus pares. D'aquesta manera doncs, he passat el nadal amb la família i els amics. Fet ja això la intenció és tornar a Anglaterra, encara que primer tindria que trobar feina, cosa no fàcil. Us preguntareu, per què vols tornar a marxar albert? Doncs perquè l'anglès que tinc és pobre i perquè si em quedo aquí tinc menys possibilitats de trobar feina que no pas si em faig immigrant un altre cop.
Tot decidit, només em falta tenir sort i com jo sempre he dit, més que una flor al cul tinc un ram.

La foto són els meus pares i jo, feia quasi 8 mesos que no els veia.
Merci per llegir-me i una abraçada Jose si també ho estàs llegint.

La família

Ja fa dues setmanes que visc a aquesta ciutat de 1500 habitants i 30000 estudiants. El transport principal és la bici i el bus. És una ciutat amb molta historia on hi viu molta gent jove. Per cert, començo a sospitar que les noies a més a més de treure bones notes per estudiar a Oxford també tenen que passar un càsting, són precioses.
Deixant de banda tot això, els verdaders protagonistes han sigut el meu germà i el meu cosí, han passat algo més d'una setmana per visitar-me. Ha sigut curiós compartir habitació amb el meu germà com quan erem uns crius. També he tingut l'oportunitat de conèixer una mica millor al meu cosí que només l'acostumo a veure en dinars o sopars familiars. Faré un resum ràpid de les seves vacances amb alguna que altra anècdota. Oxford, Londres, menjar anglès dolent, menjar bo d'en Jordi, el meu germà corre per la ciutat per no pixar-se, un esquirol se'm puja fins l'ombro, un bus a Wembley passa de mi i ens quedem sense veure l'estadi, ens perdem durant una hora per Londres buscant l'hotel que estava tan a les afores que no sortia en el mapa. Encara que no ho sembli, va sortir tot perfecte. Cada dia acabàvem xerrant en el pub i les pints.
La veritat és que aquest parell m'han fet venir verdaderes ganes de tornar a estar en família, duc massa temps sol.

PD: Us deixo amb el vídeo d'un esquirol londinenc pujant-me fins l'ombro.

Quina sort he tingut.

Escric des del tren en direcció a Oxford, amb una maleta amb roba bruta perquè no volia perdre els últims dies netejant.

Durant tots aquests dies he rebut moltes abraçades, algunes, poques eren sinceres. Aquestes eren les que m'importaven. Allà hi deixo una feina que no se l'aconsello a ningú, però si unes persones que tothom en la seva vida les tindria que conèixer. Em sento afortunat i tinc clar que per mi no faltarà, posaré de la meva part per tornar-los a veure. Una d'elles és en José, persona positiva, amb qui pots parlar de qualsevol cosa, que m'ha ajudat infinitat de cops i que m'ha fet gaudir d'allò més visitant pobles amb la seva moto de segona mà. Podríem dir que s'acosta al prototip perfecte d'amic, no sé que hagués fet sense ell. La segona persona que també m'ha ajudat d'allò més ha sigut Kristoff, company de feina que el podeu veure en la foto, un home d'uns quaranta anys polac que s'ha acabat comportant com el meu pare durant aquests últims mesos. Un dels homes més intel·ligents que he conegut en la meva vida, que es recolza molt en la filosofia . Els cops que m'ha vist que estava una mica cremat de tot, m'ha fet pujar a la seva habitació, m'ha omplert un got de vodka que acabarien sent un parell més i parlàvem mentre teníem una pel·lícula posada.

Sincerament, no tinc paraules per agrair a aquestes dues persones el que s'han convertit per mi en la meva vida, persones que no seran fàcils d'oblidar, perquè m'han ajudat una mica a ser diferent del que era abans.

Tranquils, ens tornarem a veure.

Propera parada Oxford

L'últim cop que us vaig escriure aquí us vaig parlar sobre una pregunta que vaig fer a un metre. Aquest metre em tenia que respondre si podia ser cambrer o no. No diré que va respondre, diré el que he fet després del que em va respondre.
He entregat el notice. (Carta d'acomiadament que s'ha d'entregar quan fa més de 3 mesos que treballes per una empresa.) He comprat un bitllet de tren de 4 hores de viatge i m'he matriculat en una escola d'Oxford per aprendre anglès. No em podré pagar totes les setmanes que volia fer però si veig que em serveix i que trobo una feina a mitja jornada per allà ho intentaria allargar. Podria haver provat d'estudiar en qualsevol lloc més proper, però volia anar a un lloc on crec que hi deu haver llocs interessants i molta joventut. Així doncs, l'1 de novembre agafaré el tren.
Per cert, un s'omple quan escolta a gent, encara que sigui poca la que saps que ho diu sincerament allò que diu, “¡Albert, no te vayas!”.
Ahh!! I el metre em va respondre amb un “No, still happy?”
Foto en el moll de Blackpool. El primer cop que veia un oceà. Encara que no us ho creieu vaig fer lo típic de picar de peus al aire sense saber que m'anaven a fer una foto. Espero que no us ho hàgiu cregut, sou massa innocents... vaig contar fins a 3 abans de saltar.

Avançant crec

Avui he preguntat al metre del restaurant si podria ser cambrer, no ho havia fet encara perquè no volia afaitar-me sovint ni llevar-me a les 6 del matí alguns dies. Però m'he cansat de netejar plats, si em diuen que no, buscarem una altre sortida.
També us tinc que dir que ja m'he ficat en contacte amb una escola d'Oxford. A vera com surt la cosa. Esperem que bé.
Així doncs, tot just demà farà 5 mesos ja que sóc aquí. El temps corre i no para, passa i ni l'has vist. Sembla que fos fa dues setmanes que no veig a la meva família o els meus amics i aquí de poc ja farà mig any. Creia que aquesta experiència em faria madurar més, però segueixo sent el mateix nen que no para de riure, dient les mateixes tonteries i pensant les mateixes bajanades. Suposo que això vol dir que per molt gran que em faci, seguiré sent el mateix. El dia que torni segurament em veureu i direu, ostres albert, estàs igual! (deixarem de banda les entrades que m'estan sortint). I és que segurament vosaltres haureu madurat més que jo, però jo ja ho tinc comprovat, jo seré sempre així.
Foto d'un 11 de setembre que va ser molt especial per mi i no pel fet de ser català o islàmic radical. Aquell dia vaig tenir un parell d'anècdotes d'un dia ben aprofitat.

Desorientació... on?

La temporada alta baixa, l'energia puja i les ganes també. El poder de l'il·lusió m'ha tornat el somriure. I ara sí que ho tinc clar, marxaré a estudiar. A la vella ciutat construïda per això, a Oxford. Em quedaré treballant aquí fins que aconsegueixi els diners pel curs, un curs d'anglès tranquils.

Així doncs, ho intentaré. He estat un parell de setmanes amb l'idea al cap, però sense decidir-me, deixant-me aconsellar per gent, uns han dit sí, altres han dit no. Em decanto pel sí, sóc un noi positiu i no em duré ara la contraria a mi mateix.

Per tant, no em pregunteu quan tornaré que és la pregunta que més escolto-llegeixo. Ja tornaré quan tot s'hagi acabat, a final de curs com un bon estudiant. O poder no?

Foto: José va saltar de la barca al veure un vaixell ple de turistes. Un cop tots a terra una turista del vaixell ens va dir que ens havia fet una foto molt maca, ens va demanar el msn i aquí la teniu.

Desorientació

L'escrit anterior anava sobre el dilema, vaig acabar decidint canviar de feina. Però per una mala jugada no ha pogut ser, quasi em quedo sense feina al haver dit que marxava. Però tot bé si no fos perquè no vull seguir amb aquesta feina.
Així doncs, lligat de peus a cap em sento una mica desorientat perquè ja havia pres una decisió que al final no m'han deixat realitzar i això m'ha desanimat. Amb les úniques ganes de deixar aquesta feina i trobar un altre lloc millor on pugui assolir allò pel que vaig venir aquí, tornar a tenir aquella motivació que aquesta feina ha quasi matat. Si us sóc sincer tinc coses al cap, però encara no diré res fins que no sigui segur. Només diré que poder em quedaré una mica més del que volia o del que volien.
Per cert, el meu jo anglès ja té l'edat de 4 mesos i comença a demostrar que creix perquè ha aconseguit una nevera, una tele i una play 2 per la seva habitació. Tranquils, tot gratis segueixo sent català!

El dilema

A vegades la gent es troba en situacions en les que no sap cap a on tirar, dreta o esquerra. Un intenta recopilar tota l'informació que pot però segueix sense trobar pes suficient perquè la balança es descompensi i vegis clar la resposta, llavors és quan arriba l'instint.

Farà poc que duc tres mesos aquí a Anglaterra, el meu nivell d'anglès ha millorat clar, però no el que esperava. Vaig venir aquí amb l'idea clara d'aprendre anglès i viure experiències i resulta que la majoria d'experiències que visc són a la feina perquè treballo deu hores al dia i d'aprendre anglès n'aprenc sí, però poc. He vist una feina en la que tindria un bon horari que em deixaria les tardes lliures, una estona suficient com per anar a fer un curset d'anglès. Però tindria que anar fora del poble a estudiar, cosa que econòmicament no crec que em pugui permetre ni tampoc físicament possible pel temps. També he tingut en compte la possibilitat d'anar a una gran ciutat, estalviar lo suficient per aguantar si no trobo feina ràpid, però descartarem aquesta possibilitat perquè viure de lloguer en grans ciutats no és barat i jo tampoc sóc un noi molt espavilat i no sé si me'n sortiria.

I aquí ve el meu dilema, què faig segueixo sent kitchen porter (ajudant de cuiner) treballant deu hores al dia però parlant amb gent o em faig linen porter (ajudant de llençols) treballant de 8 a 5 però sense parlar amb ningú i amb la possibilitat de no trobar un curset? El meu instint decidirà.

Foto jo al tren amb direcció a...

La futura reestructuració de la meva vida social

Cada persona té un camí en la seva vida, durant aquesta pot creuar amb gent però no sempre comparteixen la mateixa direcció i encara que a vegades sigui una llàstima cadascú ha de seguir caminant per anar visquent la seva.
Sembla que tindré que tornar a començar. Fa tres dies va marxar el meu company d'habitació, en Matt i aviat també em deixarà en Jose. Són les dues persones amb les que més estona m'hi passava, encara que una fos per obligació. En canvi l'amistat amb en Jose si que em doldrà perdre, però bé ja sabeu que diuen, todo pasa y todo queda pero lo nuestro es pasar. Per cert, pel que sembla el qui es passarà serà un nou company d'habitació, no em deixen ni una setmana sol a l'habitació...
Bueno, ja us explicaré el nou company i la meva vida amb futures noves amistats.

Foto d'en Jose en el ferri, foto feta per mi. Mola eh!

Un salao en agua dulce

En la vida es fan canvis, uns bons i d'altres de no tan bons. Jo n'he fet un he canviat l'aigua salada per l'aigua dolça. Mar per llac.

M'estic convertint en un mariner d'aigua dolça amb tants de passejos en barca que estic fent. Fins i tot he creuat el llac nedant, amb ferri i sobretot amb barca remant. Començo a dominar l'art del rem, amb coordinació amb més gent, bueno, amb José. Vaig visitant pobles del llac, veient que en ells no hi ha res i que no tenim res més a fer que anar a la muntanya a passejar entre vaques. Mirant com ens amenacen de començar a córrer cap a nosaltres i nosaltres entendre-ho i marxar això sí, després d'apropar-nos una mica més demostrant la nostra valentia torera amb ganes de córrer.

Avantatges d'un llac és que no hi han meduses, que no se't fica sorra entre els dits dels peus i que no hi han onades encara que jo sempre em poso al trenca onades.

Inconvenients hi han vaques que amenacen encara que és divertit, les roques que no veus sota l'aigua i et fan un mal increïble, aquelles algues petites algues que es creen en les pedres que fan relliscar i tant fàstic fan al tocar.

Així doncs vosaltres amb què us quedeu? Jo us diré que em quedo amb la platja encara que m'ho passi molt bé aquí.

Foto del nou mariner d'aigua dolça.

Feu bondat.

Gent amb empenta

Quan heu vist la foto estic segur que en el primer que us heu fixat ha sigut el paisatge, ara si us plau torneu-la a mirar i aquest cop fixeu-vos en aquestes persones.
Em pregunto com seria el món si tothom fos com aquesta gent. Gent que té ganes de fer coses i totes amb un somriure, amb ganes de passar-ho bé i amb ànsia de veure món. Suposo que aquesta és la gent que marxa a altres països per viure experiències. D'aquella que opina que les fronteres no serveixen per res que no sigui travessar-les. D'aquella que creu que les coses no són tan complicades i que al final tot acaba bé gràcies a la inèrcia de la vida i si no, alguna experiència haurà valgut la pena.
Jo sempre he cregut que amb un somriure pots arribar on vulguis i ja us puc ben assegurar que aquesta gent arribarà molt lluny.

Foto d'un molt bon dia.

Els anglesos són com són

Sempre he cregut que els anglesos tenien un caràcter tancat creat per la pluja, que vivien una vida estricte basada en normes, que si veien un raig de sol es tornaven boixos perseguint-lo. Per això creia que venien al meu poble de vacances, a prendre el sol amb dos pots de crema, a banyar-se a l'aigua amb una samarreta posada, trepitjant aquella sorra amb unes xancles i uns mitjons que ho podríem considerar com una bandera per ells, algo patriòtic. Aquell peu vestit et deia de quin país es tractava. Encara que si per algo eren reconeguts els anglesos era per les seves festes passades per alcohol, amb un camí de tornada no gaire clar, un pas recte, dos de costat i mà a la paret.

I la veritat és que anava errat amb el que sempre he cregut, els anglesos no són tancats m'atreviria a dir que són més oberts que molta gent del meu poble. No tenen una vida estricte i és per això que m'equivocava, quasi cada nit puc veure una persona mamada. Amb això vull dir que ells no venen a desfogar-se de la rutina amb alcohol i fent el boig en el nostre poble, ells són així. Beguts.

Encara que els veieu empastifats de crema com si d'una segona capa de pell es tracti, encara que aquelles xancles amb mitjos et fagin enretirar acosteu-vos a aquella gent. Acosteu-vos i doneu-li la mà a aquell anglès, a part de notar la mà pringada de crema segur que veureu un somriure de bona gent.

Des d'aquí faig una crida a la meva gent “gent feu la vostra pròpia bandera, aneu a la platja amb xancles i mitjons, feu que es sentin una mica més com a casa!”

PD: Si ho feu envieu-me una foto i la penjaré en el blog, gràcies sé que hi ha algú que m'aprecia lo suficient com per fer-ho, o no?

Foto amb el meu amic José, qui m'ha ajudat molt a viure aquí i encara ho fa. Merci.

Sóc exòtic!

Si tinguéssiu tres fitxes, dues blanques i una negra. I us diguessin que teniu que escollir una, quina fitxa escolliríeu? Espero que hàgiu dit la negre, perquè si no és que no teniu ni idea d'en què consisteix la relació oferta demanda.

Suposo que si llegiu això és perquè em coneixeu, però en cas de que no em coneguis segueix llegint aquest blog i m'aniràs coneixent. Va vinga, diré que sóc un noi tímid amb les noies, un noi d'aquells que quan surt amb els amics, es posa a mirar assegut com es mou la gent. Però ves per on, això de mirar aquí funciona. D'acord puntualitzaré que també somriure, però jo sempre estic amb un somriure. Els tres cops que he sortit de festa fins tard he tingut la suficient fortuna com perquè una noia se m'acosti sense tenir-me que moure. Això sí, una d'elles era una mare, era una dona d'aquelles que no feia falta preguntar si fumava, no sé si m'enteneu. Que quan li vaig veure la cara tapada per aquell cerrell les vaig passar canutes pensant com me'n podia desfer d'ella sense quedar descortès. Però bé, ho vaig fer. La veritat és que les tres m'han fet sortir a ballar i jo no és que tingui el ritme a la sang, és més a mi sempre m'han dit que més que sang jo tinc orxata a les venes. Així doncs, amb els meus càlculs quan em podeu veure “ballar” podeu veure a un noi amb el ritme a la orxata. Ja us podeu imaginar quan començo a ballar, intento actuar com si en sapigués, però que va tampoc sóc bon actor, però bueno aniré provant, mentre un sigui exòtic...

Foto de la setmana passada amb la bici, esquivant les cabres.

Les coincidències existeixen?

Poder no sabeu de què us parlo, però us ho podeu imaginar. Si et trobes en un poble de mitja mort on creus que ningú pot tenir relació amb tu, cap amistat compartida, cap persona que conegui el teu poble, segurament penses que és impossible, però no hi han coses impossibles.

No sé si sabeu que el barcelona ha guanyat la champions, ho vaig poder presenciar entre contrincants, però el fet no és aquest. La cosa és que vaig sortir a celebrar-ho i vaig conèixer a un noi de Canet. Un noi que parlava català igual que jo i que m'abraçava amb la mateixa força que jo a ell al escoltar-lo dir que era de Canet i jo de Pineda. Però direu, carai quines coincidències. Les coincidències poden començar, però no acabar. Avui he estat jugant a bàsquet amb uns nois i resulta que hi ha un australià que havia jugat a Vilassar i a Arenys. La cosa no acaba aquí, ell coneix a gent amb qui jo he jugat! Diuen que les coincidències no existeixen, si no la il·lusió de la coincidència. Em sembla que això és massa il·lusió de coincidència.

Canviant de tema us diré que tal com em vaig aventurar a adelantar la setmana passada, ahir vaig anar a l'altre banda del llac però no sol i amb bici. Paisatges preciosos i una petita anècdota quan en Jose em va dir que mirés uns esquirols i jo em vaig oblidar de que estava anant en bici i contemplant aquells esquirols em vaig sortir del camí muntanyós i casi marxo muntanya avall.

I bé per acabar avui he estat amb 3 anglesos i un australià i la veritat que he marxat ben content cap a casa, no sé si era perquè he sigut capaç de seguir a estones la conversa, fins i tot introduïm-hi fent-los riure a tots quatre en dues ocasions i veure que anava errat pensant que durant aquest mes no havia aprés res d'anglès. O poder aquella sensació de felicitat era per les quatre pints de cervesa que m'havia pres amb ells.

M'acomiado fins la setmana que ve!

Que tingueu sort.

Foto des de l'altre banda del llac, en un arbre caigut en ell.