El dilema

A vegades la gent es troba en situacions en les que no sap cap a on tirar, dreta o esquerra. Un intenta recopilar tota l'informació que pot però segueix sense trobar pes suficient perquè la balança es descompensi i vegis clar la resposta, llavors és quan arriba l'instint.

Farà poc que duc tres mesos aquí a Anglaterra, el meu nivell d'anglès ha millorat clar, però no el que esperava. Vaig venir aquí amb l'idea clara d'aprendre anglès i viure experiències i resulta que la majoria d'experiències que visc són a la feina perquè treballo deu hores al dia i d'aprendre anglès n'aprenc sí, però poc. He vist una feina en la que tindria un bon horari que em deixaria les tardes lliures, una estona suficient com per anar a fer un curset d'anglès. Però tindria que anar fora del poble a estudiar, cosa que econòmicament no crec que em pugui permetre ni tampoc físicament possible pel temps. També he tingut en compte la possibilitat d'anar a una gran ciutat, estalviar lo suficient per aguantar si no trobo feina ràpid, però descartarem aquesta possibilitat perquè viure de lloguer en grans ciutats no és barat i jo tampoc sóc un noi molt espavilat i no sé si me'n sortiria.

I aquí ve el meu dilema, què faig segueixo sent kitchen porter (ajudant de cuiner) treballant deu hores al dia però parlant amb gent o em faig linen porter (ajudant de llençols) treballant de 8 a 5 però sense parlar amb ningú i amb la possibilitat de no trobar un curset? El meu instint decidirà.

Foto jo al tren amb direcció a...

La futura reestructuració de la meva vida social

Cada persona té un camí en la seva vida, durant aquesta pot creuar amb gent però no sempre comparteixen la mateixa direcció i encara que a vegades sigui una llàstima cadascú ha de seguir caminant per anar visquent la seva.
Sembla que tindré que tornar a començar. Fa tres dies va marxar el meu company d'habitació, en Matt i aviat també em deixarà en Jose. Són les dues persones amb les que més estona m'hi passava, encara que una fos per obligació. En canvi l'amistat amb en Jose si que em doldrà perdre, però bé ja sabeu que diuen, todo pasa y todo queda pero lo nuestro es pasar. Per cert, pel que sembla el qui es passarà serà un nou company d'habitació, no em deixen ni una setmana sol a l'habitació...
Bueno, ja us explicaré el nou company i la meva vida amb futures noves amistats.

Foto d'en Jose en el ferri, foto feta per mi. Mola eh!

Un salao en agua dulce

En la vida es fan canvis, uns bons i d'altres de no tan bons. Jo n'he fet un he canviat l'aigua salada per l'aigua dolça. Mar per llac.

M'estic convertint en un mariner d'aigua dolça amb tants de passejos en barca que estic fent. Fins i tot he creuat el llac nedant, amb ferri i sobretot amb barca remant. Començo a dominar l'art del rem, amb coordinació amb més gent, bueno, amb José. Vaig visitant pobles del llac, veient que en ells no hi ha res i que no tenim res més a fer que anar a la muntanya a passejar entre vaques. Mirant com ens amenacen de començar a córrer cap a nosaltres i nosaltres entendre-ho i marxar això sí, després d'apropar-nos una mica més demostrant la nostra valentia torera amb ganes de córrer.

Avantatges d'un llac és que no hi han meduses, que no se't fica sorra entre els dits dels peus i que no hi han onades encara que jo sempre em poso al trenca onades.

Inconvenients hi han vaques que amenacen encara que és divertit, les roques que no veus sota l'aigua i et fan un mal increïble, aquelles algues petites algues que es creen en les pedres que fan relliscar i tant fàstic fan al tocar.

Així doncs vosaltres amb què us quedeu? Jo us diré que em quedo amb la platja encara que m'ho passi molt bé aquí.

Foto del nou mariner d'aigua dolça.

Feu bondat.