Catalans ja sóc allà!

L’endemà de la diada de Catalunya mentres tothom està començant a llegir aquell llibre o aquelles es miren la rosa amb un somriure contagiós, jo agafo un vol i marxo cap a anglaterra.
Aterro a Manchester amb una mica de mal de clatell causat per la meva fixa mirada al paissatge que em brindava aquella finestra. Sóc el primer en sortir de l’avió però ràpid em deixo avançar perquè em guïn entre tants passadissos. Aconsegueixo arribar a l’estació i quasi m’equivoco de tren pel canvi d’horari que no tenia present, un cop preguntat a tothom encara que ho veiés clar en una pantalla quin era el meu tren m’hi pujo. Dues hores de gran cinema, cases velles i belles, un cementiri d’aquells de película just a dos minuts d’un camp de golf i sobretot, mai havia vist tantes ovelles. De les coses que em van cridar l’atenció van ser un nen de no més de 14 anys pagant amb una tarjeta de crèdit, una noia fent d’assafata en el tren, com en l’avió, amb un carro intentant vendre coses a la gent. I bueno lo típic, cotxes i més cotxes que van en direcció contraria al meu enteniment.
Així doncs, us puc ben dir que el 24 d’abril ha sigut el dia que he aprés més coses en la vida fins el dia d’avui, vaig volar per primer cop, vaig fer algo d’excursió amb un tren que m’ensenyava la mítica anglaterra i vaig “parlar” amb gent en anglés. Aquesta gent són els meus patrons.

PD: Estic visquent en una mena d’hostal, hi han treballadors igual que jo. En la meva habitació hi han dos llits, una tele, un sofà i un portàtil, això sí, el portàtil és meu.

Seguiré escribint.