Quina sort he tingut.

Escric des del tren en direcció a Oxford, amb una maleta amb roba bruta perquè no volia perdre els últims dies netejant.

Durant tots aquests dies he rebut moltes abraçades, algunes, poques eren sinceres. Aquestes eren les que m'importaven. Allà hi deixo una feina que no se l'aconsello a ningú, però si unes persones que tothom en la seva vida les tindria que conèixer. Em sento afortunat i tinc clar que per mi no faltarà, posaré de la meva part per tornar-los a veure. Una d'elles és en José, persona positiva, amb qui pots parlar de qualsevol cosa, que m'ha ajudat infinitat de cops i que m'ha fet gaudir d'allò més visitant pobles amb la seva moto de segona mà. Podríem dir que s'acosta al prototip perfecte d'amic, no sé que hagués fet sense ell. La segona persona que també m'ha ajudat d'allò més ha sigut Kristoff, company de feina que el podeu veure en la foto, un home d'uns quaranta anys polac que s'ha acabat comportant com el meu pare durant aquests últims mesos. Un dels homes més intel·ligents que he conegut en la meva vida, que es recolza molt en la filosofia . Els cops que m'ha vist que estava una mica cremat de tot, m'ha fet pujar a la seva habitació, m'ha omplert un got de vodka que acabarien sent un parell més i parlàvem mentre teníem una pel·lícula posada.

Sincerament, no tinc paraules per agrair a aquestes dues persones el que s'han convertit per mi en la meva vida, persones que no seran fàcils d'oblidar, perquè m'han ajudat una mica a ser diferent del que era abans.

Tranquils, ens tornarem a veure.