Primer mes

Perdoneu que no hagi actualitzat la setmana passada, però he passat dues setmanes amb 32 cèntims a la cartera, m'he aprimat un culló, però tranquils que si algo sé fer bé és engreixar-me. Per cert, algun cop heu relacionat la victòria amb el sabor a coca-cola, jo sí. Dues setmanes sense poder comprar res, beguent aigua d'aixeta, aconsegueixes diners i t'en compres una, mai olvidaré aquella coca-cola.
Durant aquest mes he anat perdut amb els dies de la setmana, guiant-me amb els partidassos del barça que m'estic perdent, que si un 2-6 al bernabéu, que si un 4-1 i tenim copa, que si un gol d'iniesta en el minut 92, que m'entero una setmana tard de que hem guanyat la lliga. Però tranquils he aconseguit tenir lliure aquest dimecres, aniré al pub a defensar els nostres colors, seré un campió entre hooligans, possibilitats de sobreviure... a pendre pel sac, botifarra i cap a casa!
Bueno, després d'aquesta repressa culé que m'ha fet el cor seguida pels meus dits ara sí que us analitzaré el mes. Els problemes que he patit han siguit mínims gràcies al meu veí valencià, aquest m'ha ajudat en tot i és per això que segurament no ho he passat malament els primers dies buscant papers sobre, seguretat social, sobre una conta bancaria, sobre internet... Bueno, el tio s'ho ha currat i així segueix ensenyant-me camins al voltant del llac. El problema més greu que he tingut ha sigut culpa meva, no sé si em conexeu sóc despistat i poder més que despistat. El fet és que vaig cobrar un xec i ni em vaig enterar, vaig esperar a que m'arribés la tarja de crèdit del banc pensant que els diners els tenia allà, després de esperar una setmana sense diners, el banc em diu que no tinc diners, m'entero del xec, l'ingresso i em diuen que tinc que esperar uns quants dies per treure els diners, són així els bancs aquí, tot molt lent. Doncs així, les últimes dues setmanes només he fet que treballar, les dues he intentat fer algo més que treballar. Però bueno, a la feina em duc bé amb tothom, ara comencen a descobrir que sóc un graciós i no pas un noi amb cara de pal que no diu res. I bé, això treballar i treballar he treballat molt, almenys cobro per hores i cobraré molt més del que em creia, el chef no vol que faci més hores de les imprescindibles i la veritat que ho trobo fenomenal, sóc un tio lent i em paguen per hores, que més li puc demanar a aquesta vida.
Per acabar us diré que espero aprofitar més els dies a partir d'avui, agafaré un ferri que he descobert per atravessar al llac. Hi aniré a vera que hi trobo, si no torno ja sabeu només teniu que buscar a l'altre banda del llac.

Que passeu una bona setmana.

Fonaments i silencis incòmodes

Setmana freda i plujosa, passada per tràmits i per una petita discussió amb el chef acabada amb un si no t'agrada el teu horari, adéu i cap a espanya. Aquesta setmana se'n poden destacar dues coses, els fonaments i els silencis incòmodes.
Podriem dir que ja tinc tots els fonaments per poder tenir una vida aquí, bueno almenys sense anglès. Tinc insurance number (número de seguretat social), tinc mòbil anglès (el primer dia de tenir-lo al sortir de la feina vaig mirar si m'havia trucat algú, després vaig pensar que només jo tenia el meu número), també tinc tarja de crèdit barclays i bueno he fet una rentadora (la primera rentadora de la meva vida).
Respecte a els silencis incòmodes suposso que ja us imaginéu a que ve això, va de que la gent quan parla parla ràpid i sense cap mirament de pronunciar amb claredat, tu fiques aquella cara axinan els ulls, com si tancant els ulls tinguessis menys capacitat en el sentit de vista i el cervell s'ocupés només de l'oida, però no funciona i li contestes amb un what?, la persona torna a repetir i de mateixa manera sense adonar-se'n que no en tens ni idea d'anglès. Penses però que cullons m'està... després aprofitant aquest silenci comences a analitzar la situació per a vera si ets capaç d'imaginar-te que et pot estar dient. Li preguntes si t'està dient això o allò, a vegades s'encerta, moltes no. Llavors t'expliquen clar amb tots els miraments que calguin, a vegades no. També hi han situacions en les que creus que pots fugir de la conversa, que la conversa ja estava a punt d'acabar i fas una rialla o dius un yeah, may be o coses així que creus que no s'allunyen gaire de la conversa. M'estic convertint en un expert en aquest món dels silencis incòmodes.
Per acabar us diré que el meu anglès està prosperant, ja no tinc que buscar al meu cap la paraula que vull dir, encara que parlo lo més senzill que us podeu imaginar.
Ara podria acomiadar-me en anglès, amb una frase per quedar així com cool, però en serio que encara el parlo... com a molt quedaria com el cul. Chispa medina? La deveu trobar a faltar.

Foto passejant entre ovelles
Fins la setmana que ve!

La primera setmana

Aquesta és la meva setmana dia a dia.

El primer dia, arribo a la feina i m’expliquen, en anglès que tinc que fer, ajudant de cuiner, és a dir esclau de cuiner. Se’m presenta tothom, no m’enrecordo de qüasi cap nom, m’expliquen les coses i no m’entero de res a la primera encara que jo no pari de dir que si amb el cap. Treballo 12 hores però se’m passa en un moment i no estic cansat, era dissabte i els caps de setmanes són durs.
Segon dia, estic treballant i sense adonar-me premo un botó amb l’ombro, miro el botó i veig un botó vermell on hi possa emergency. Començo a escoltar una alarma i penso ups l’he cagat. Pregunto “what happens?” a lo que em contesta un que tots els focs de la cuina s’han apagat. Arriba el chef, són molt geràrquics i així li diuen, em diu que tinc que anar al tanto i ja està, vaig tenir sort que en aquell moment no hi hagués moviment a la cuina.
Tercer dia, m’entero de que tindré dos dies de festa a la setmana, em cremo una mica un dit amb una cassola acabada de sortir del foc com la gran majoria. Cassola de Bilbao per cert. Començo a dominar la feina.
Quart, estic mig dia sol. Tinc que estar atent als plats que arriben per netejar i les cassoles de la cuina que tenen prioritat per si les tenen que tornar a fer servir, que així és sempre. Més tard ve el chef i em demana la clau de la meva habitació, tindré un company. Mathew, un noi galés de 21 anys. Intento explicar això a un dels meus companys de feina. Volia dir un “Mathew va a estar en mi habitación” pel que vaig dir un “Mathew will be star in my room”. Ja podeu imaginar com van riure. Jo segueixo amb el meu nivell d’anglès.
Cinquè dia, després de passar la nit amb un noi callat i tímid i un terratrèmol de 3’8 vaig a la feina. Allà em trobo el chef i em felicita per la feina que estic fent, em dona uns papers que són el contracte que tinc que omplir i una tarja per marcar cada cop que entro i surto.
Sisè, tinc el dia lliure, vaig al banc a obrir una conta on em diuen que hi torni demà, surto d’allà i pujo a una gòndola que em porta a fer un passeig per l’immens llac, la barca plena de japonesos que no paren de fer fotos amb una facilitat i rapidessa per premer el botó i disparar increíble, no m’estranya que no perdessin la guerra de Vietnam aquests asiàtics. Un cop tornat menjo el meu primer fish and chips. Més tard faig el meu descobriment de passeig del llac.
Últim dia de la setmana i també el tinc lliure, torno al banc on vam quedar i el tio en la entrevista em comença a dir que necessita una direcció, jo li donc de l’hotel com m’ha dit que fa tothom, però ell diu que no, també em demana una carta, el tio comença a trucar a l’hotel i no m’entero de res, total vaig a l’hotel i el chef em diu que vagi a un altre banc, al barclays. Allà tot resulta molt més fàcil, em fan la conta el mateix dia sense entrevista, també vaig a Kendal per comprar-me una mena de mòdem per tenir internet i una tarja pel mòbil i final de la setmana.

Ara el problema que tinc és que tinc que omplir el contracte, em demanen el insurance number, jo creia que era el número de seguretat social, però no, el que ells volen és a nivell europeu i no el tinc, resultat no el sé, ja us el diré.
Per cert, ahir vaig fer fotos.

Fins la setmana que ve!

De película

Ahir anava a possar un escrit sobre la meva primera setmana amb alguna que altra anècdota. Però després d’haver vist un paissatge com el d’ahir em sembla un crim robar-li el protagonisme.
Va estar tot el matí ploguent, però per la tarda va plegar. Vaig sortir amb l’ordinador amb intenció de conectar-me i parlar per fi amb la família. Al lloc on acostumo anar estava tancat així que vaig sortir a explorar, us puc dir que és el descobriment de la meva vida. Vaig fer un passeig al voltant del llac, comença per una mena de zona a lo teletubbie, després unes vistes exageradament increíbles, mai he vist cosa tant bonica a Catalunya. Tot és preciós i m’hi vaig asseure en un banc una bona estona mirant el llac, ànecs, barques, sol, ocells piulant... Després vaig passejar entre cabres i ovelles que tenien dorsals marcats amb esprai i que s’apartaven del meu camí mostrant respecte igual que jo m’apartava de les seves merdes mostrant el meu respecte cap a elles. I per acabar vaig passejar entre làpides la més vella que vaig veure era del 1052, també vaig veure alguna làpida amb forma de llibre. La veritat és que no es podràn pas queixar els morts amb un paissatge com aquest. Un cementiri de película i la veritat és que cada cop que veig algo i li tinc que possar un adjectiu per tot em surt l’adjectiu de película.
Feia un sol calurós i un vell em va dir good evening, em va sorprendre i vaig improvisar un good evening ràpid, només eren les 6 i mitja i brillava el sol. El camí de tornada anava dient good evening a tothom. Aquí se supossa que a les 5 ja és nit encara que el sol no marxi fins les 9.
No entenc com un lloc tant preciós com aquest no és famós. Un cop torni a casa us dic que tornaré a aquest llac algun cop, si puc més. Només m’arrepenteixo de no haver agafat la càmara per poder-vos ensenyar de que us parlo.

Dos dies i us posso el que havia escrit sobre el meu dia a dia de la primera setmana.