La família

Ja fa dues setmanes que visc a aquesta ciutat de 1500 habitants i 30000 estudiants. El transport principal és la bici i el bus. És una ciutat amb molta historia on hi viu molta gent jove. Per cert, començo a sospitar que les noies a més a més de treure bones notes per estudiar a Oxford també tenen que passar un càsting, són precioses.
Deixant de banda tot això, els verdaders protagonistes han sigut el meu germà i el meu cosí, han passat algo més d'una setmana per visitar-me. Ha sigut curiós compartir habitació amb el meu germà com quan erem uns crius. També he tingut l'oportunitat de conèixer una mica millor al meu cosí que només l'acostumo a veure en dinars o sopars familiars. Faré un resum ràpid de les seves vacances amb alguna que altra anècdota. Oxford, Londres, menjar anglès dolent, menjar bo d'en Jordi, el meu germà corre per la ciutat per no pixar-se, un esquirol se'm puja fins l'ombro, un bus a Wembley passa de mi i ens quedem sense veure l'estadi, ens perdem durant una hora per Londres buscant l'hotel que estava tan a les afores que no sortia en el mapa. Encara que no ho sembli, va sortir tot perfecte. Cada dia acabàvem xerrant en el pub i les pints.
La veritat és que aquest parell m'han fet venir verdaderes ganes de tornar a estar en família, duc massa temps sol.

PD: Us deixo amb el vídeo d'un esquirol londinenc pujant-me fins l'ombro.

Quina sort he tingut.

Escric des del tren en direcció a Oxford, amb una maleta amb roba bruta perquè no volia perdre els últims dies netejant.

Durant tots aquests dies he rebut moltes abraçades, algunes, poques eren sinceres. Aquestes eren les que m'importaven. Allà hi deixo una feina que no se l'aconsello a ningú, però si unes persones que tothom en la seva vida les tindria que conèixer. Em sento afortunat i tinc clar que per mi no faltarà, posaré de la meva part per tornar-los a veure. Una d'elles és en José, persona positiva, amb qui pots parlar de qualsevol cosa, que m'ha ajudat infinitat de cops i que m'ha fet gaudir d'allò més visitant pobles amb la seva moto de segona mà. Podríem dir que s'acosta al prototip perfecte d'amic, no sé que hagués fet sense ell. La segona persona que també m'ha ajudat d'allò més ha sigut Kristoff, company de feina que el podeu veure en la foto, un home d'uns quaranta anys polac que s'ha acabat comportant com el meu pare durant aquests últims mesos. Un dels homes més intel·ligents que he conegut en la meva vida, que es recolza molt en la filosofia . Els cops que m'ha vist que estava una mica cremat de tot, m'ha fet pujar a la seva habitació, m'ha omplert un got de vodka que acabarien sent un parell més i parlàvem mentre teníem una pel·lícula posada.

Sincerament, no tinc paraules per agrair a aquestes dues persones el que s'han convertit per mi en la meva vida, persones que no seran fàcils d'oblidar, perquè m'han ajudat una mica a ser diferent del que era abans.

Tranquils, ens tornarem a veure.

Propera parada Oxford

L'últim cop que us vaig escriure aquí us vaig parlar sobre una pregunta que vaig fer a un metre. Aquest metre em tenia que respondre si podia ser cambrer o no. No diré que va respondre, diré el que he fet després del que em va respondre.
He entregat el notice. (Carta d'acomiadament que s'ha d'entregar quan fa més de 3 mesos que treballes per una empresa.) He comprat un bitllet de tren de 4 hores de viatge i m'he matriculat en una escola d'Oxford per aprendre anglès. No em podré pagar totes les setmanes que volia fer però si veig que em serveix i que trobo una feina a mitja jornada per allà ho intentaria allargar. Podria haver provat d'estudiar en qualsevol lloc més proper, però volia anar a un lloc on crec que hi deu haver llocs interessants i molta joventut. Així doncs, l'1 de novembre agafaré el tren.
Per cert, un s'omple quan escolta a gent, encara que sigui poca la que saps que ho diu sincerament allò que diu, “¡Albert, no te vayas!”.
Ahh!! I el metre em va respondre amb un “No, still happy?”
Foto en el moll de Blackpool. El primer cop que veia un oceà. Encara que no us ho creieu vaig fer lo típic de picar de peus al aire sense saber que m'anaven a fer una foto. Espero que no us ho hàgiu cregut, sou massa innocents... vaig contar fins a 3 abans de saltar.

Avançant crec

Avui he preguntat al metre del restaurant si podria ser cambrer, no ho havia fet encara perquè no volia afaitar-me sovint ni llevar-me a les 6 del matí alguns dies. Però m'he cansat de netejar plats, si em diuen que no, buscarem una altre sortida.
També us tinc que dir que ja m'he ficat en contacte amb una escola d'Oxford. A vera com surt la cosa. Esperem que bé.
Així doncs, tot just demà farà 5 mesos ja que sóc aquí. El temps corre i no para, passa i ni l'has vist. Sembla que fos fa dues setmanes que no veig a la meva família o els meus amics i aquí de poc ja farà mig any. Creia que aquesta experiència em faria madurar més, però segueixo sent el mateix nen que no para de riure, dient les mateixes tonteries i pensant les mateixes bajanades. Suposo que això vol dir que per molt gran que em faci, seguiré sent el mateix. El dia que torni segurament em veureu i direu, ostres albert, estàs igual! (deixarem de banda les entrades que m'estan sortint). I és que segurament vosaltres haureu madurat més que jo, però jo ja ho tinc comprovat, jo seré sempre així.
Foto d'un 11 de setembre que va ser molt especial per mi i no pel fet de ser català o islàmic radical. Aquell dia vaig tenir un parell d'anècdotes d'un dia ben aprofitat.

Desorientació... on?

La temporada alta baixa, l'energia puja i les ganes també. El poder de l'il·lusió m'ha tornat el somriure. I ara sí que ho tinc clar, marxaré a estudiar. A la vella ciutat construïda per això, a Oxford. Em quedaré treballant aquí fins que aconsegueixi els diners pel curs, un curs d'anglès tranquils.

Així doncs, ho intentaré. He estat un parell de setmanes amb l'idea al cap, però sense decidir-me, deixant-me aconsellar per gent, uns han dit sí, altres han dit no. Em decanto pel sí, sóc un noi positiu i no em duré ara la contraria a mi mateix.

Per tant, no em pregunteu quan tornaré que és la pregunta que més escolto-llegeixo. Ja tornaré quan tot s'hagi acabat, a final de curs com un bon estudiant. O poder no?

Foto: José va saltar de la barca al veure un vaixell ple de turistes. Un cop tots a terra una turista del vaixell ens va dir que ens havia fet una foto molt maca, ens va demanar el msn i aquí la teniu.

Desorientació

L'escrit anterior anava sobre el dilema, vaig acabar decidint canviar de feina. Però per una mala jugada no ha pogut ser, quasi em quedo sense feina al haver dit que marxava. Però tot bé si no fos perquè no vull seguir amb aquesta feina.
Així doncs, lligat de peus a cap em sento una mica desorientat perquè ja havia pres una decisió que al final no m'han deixat realitzar i això m'ha desanimat. Amb les úniques ganes de deixar aquesta feina i trobar un altre lloc millor on pugui assolir allò pel que vaig venir aquí, tornar a tenir aquella motivació que aquesta feina ha quasi matat. Si us sóc sincer tinc coses al cap, però encara no diré res fins que no sigui segur. Només diré que poder em quedaré una mica més del que volia o del que volien.
Per cert, el meu jo anglès ja té l'edat de 4 mesos i comença a demostrar que creix perquè ha aconseguit una nevera, una tele i una play 2 per la seva habitació. Tranquils, tot gratis segueixo sent català!

El dilema

A vegades la gent es troba en situacions en les que no sap cap a on tirar, dreta o esquerra. Un intenta recopilar tota l'informació que pot però segueix sense trobar pes suficient perquè la balança es descompensi i vegis clar la resposta, llavors és quan arriba l'instint.

Farà poc que duc tres mesos aquí a Anglaterra, el meu nivell d'anglès ha millorat clar, però no el que esperava. Vaig venir aquí amb l'idea clara d'aprendre anglès i viure experiències i resulta que la majoria d'experiències que visc són a la feina perquè treballo deu hores al dia i d'aprendre anglès n'aprenc sí, però poc. He vist una feina en la que tindria un bon horari que em deixaria les tardes lliures, una estona suficient com per anar a fer un curset d'anglès. Però tindria que anar fora del poble a estudiar, cosa que econòmicament no crec que em pugui permetre ni tampoc físicament possible pel temps. També he tingut en compte la possibilitat d'anar a una gran ciutat, estalviar lo suficient per aguantar si no trobo feina ràpid, però descartarem aquesta possibilitat perquè viure de lloguer en grans ciutats no és barat i jo tampoc sóc un noi molt espavilat i no sé si me'n sortiria.

I aquí ve el meu dilema, què faig segueixo sent kitchen porter (ajudant de cuiner) treballant deu hores al dia però parlant amb gent o em faig linen porter (ajudant de llençols) treballant de 8 a 5 però sense parlar amb ningú i amb la possibilitat de no trobar un curset? El meu instint decidirà.

Foto jo al tren amb direcció a...

La futura reestructuració de la meva vida social

Cada persona té un camí en la seva vida, durant aquesta pot creuar amb gent però no sempre comparteixen la mateixa direcció i encara que a vegades sigui una llàstima cadascú ha de seguir caminant per anar visquent la seva.
Sembla que tindré que tornar a començar. Fa tres dies va marxar el meu company d'habitació, en Matt i aviat també em deixarà en Jose. Són les dues persones amb les que més estona m'hi passava, encara que una fos per obligació. En canvi l'amistat amb en Jose si que em doldrà perdre, però bé ja sabeu que diuen, todo pasa y todo queda pero lo nuestro es pasar. Per cert, pel que sembla el qui es passarà serà un nou company d'habitació, no em deixen ni una setmana sol a l'habitació...
Bueno, ja us explicaré el nou company i la meva vida amb futures noves amistats.

Foto d'en Jose en el ferri, foto feta per mi. Mola eh!

Un salao en agua dulce

En la vida es fan canvis, uns bons i d'altres de no tan bons. Jo n'he fet un he canviat l'aigua salada per l'aigua dolça. Mar per llac.

M'estic convertint en un mariner d'aigua dolça amb tants de passejos en barca que estic fent. Fins i tot he creuat el llac nedant, amb ferri i sobretot amb barca remant. Començo a dominar l'art del rem, amb coordinació amb més gent, bueno, amb José. Vaig visitant pobles del llac, veient que en ells no hi ha res i que no tenim res més a fer que anar a la muntanya a passejar entre vaques. Mirant com ens amenacen de començar a córrer cap a nosaltres i nosaltres entendre-ho i marxar això sí, després d'apropar-nos una mica més demostrant la nostra valentia torera amb ganes de córrer.

Avantatges d'un llac és que no hi han meduses, que no se't fica sorra entre els dits dels peus i que no hi han onades encara que jo sempre em poso al trenca onades.

Inconvenients hi han vaques que amenacen encara que és divertit, les roques que no veus sota l'aigua i et fan un mal increïble, aquelles algues petites algues que es creen en les pedres que fan relliscar i tant fàstic fan al tocar.

Així doncs vosaltres amb què us quedeu? Jo us diré que em quedo amb la platja encara que m'ho passi molt bé aquí.

Foto del nou mariner d'aigua dolça.

Feu bondat.

Gent amb empenta

Quan heu vist la foto estic segur que en el primer que us heu fixat ha sigut el paisatge, ara si us plau torneu-la a mirar i aquest cop fixeu-vos en aquestes persones.
Em pregunto com seria el món si tothom fos com aquesta gent. Gent que té ganes de fer coses i totes amb un somriure, amb ganes de passar-ho bé i amb ànsia de veure món. Suposo que aquesta és la gent que marxa a altres països per viure experiències. D'aquella que opina que les fronteres no serveixen per res que no sigui travessar-les. D'aquella que creu que les coses no són tan complicades i que al final tot acaba bé gràcies a la inèrcia de la vida i si no, alguna experiència haurà valgut la pena.
Jo sempre he cregut que amb un somriure pots arribar on vulguis i ja us puc ben assegurar que aquesta gent arribarà molt lluny.

Foto d'un molt bon dia.

Els anglesos són com són

Sempre he cregut que els anglesos tenien un caràcter tancat creat per la pluja, que vivien una vida estricte basada en normes, que si veien un raig de sol es tornaven boixos perseguint-lo. Per això creia que venien al meu poble de vacances, a prendre el sol amb dos pots de crema, a banyar-se a l'aigua amb una samarreta posada, trepitjant aquella sorra amb unes xancles i uns mitjons que ho podríem considerar com una bandera per ells, algo patriòtic. Aquell peu vestit et deia de quin país es tractava. Encara que si per algo eren reconeguts els anglesos era per les seves festes passades per alcohol, amb un camí de tornada no gaire clar, un pas recte, dos de costat i mà a la paret.

I la veritat és que anava errat amb el que sempre he cregut, els anglesos no són tancats m'atreviria a dir que són més oberts que molta gent del meu poble. No tenen una vida estricte i és per això que m'equivocava, quasi cada nit puc veure una persona mamada. Amb això vull dir que ells no venen a desfogar-se de la rutina amb alcohol i fent el boig en el nostre poble, ells són així. Beguts.

Encara que els veieu empastifats de crema com si d'una segona capa de pell es tracti, encara que aquelles xancles amb mitjos et fagin enretirar acosteu-vos a aquella gent. Acosteu-vos i doneu-li la mà a aquell anglès, a part de notar la mà pringada de crema segur que veureu un somriure de bona gent.

Des d'aquí faig una crida a la meva gent “gent feu la vostra pròpia bandera, aneu a la platja amb xancles i mitjons, feu que es sentin una mica més com a casa!”

PD: Si ho feu envieu-me una foto i la penjaré en el blog, gràcies sé que hi ha algú que m'aprecia lo suficient com per fer-ho, o no?

Foto amb el meu amic José, qui m'ha ajudat molt a viure aquí i encara ho fa. Merci.

Sóc exòtic!

Si tinguéssiu tres fitxes, dues blanques i una negra. I us diguessin que teniu que escollir una, quina fitxa escolliríeu? Espero que hàgiu dit la negre, perquè si no és que no teniu ni idea d'en què consisteix la relació oferta demanda.

Suposo que si llegiu això és perquè em coneixeu, però en cas de que no em coneguis segueix llegint aquest blog i m'aniràs coneixent. Va vinga, diré que sóc un noi tímid amb les noies, un noi d'aquells que quan surt amb els amics, es posa a mirar assegut com es mou la gent. Però ves per on, això de mirar aquí funciona. D'acord puntualitzaré que també somriure, però jo sempre estic amb un somriure. Els tres cops que he sortit de festa fins tard he tingut la suficient fortuna com perquè una noia se m'acosti sense tenir-me que moure. Això sí, una d'elles era una mare, era una dona d'aquelles que no feia falta preguntar si fumava, no sé si m'enteneu. Que quan li vaig veure la cara tapada per aquell cerrell les vaig passar canutes pensant com me'n podia desfer d'ella sense quedar descortès. Però bé, ho vaig fer. La veritat és que les tres m'han fet sortir a ballar i jo no és que tingui el ritme a la sang, és més a mi sempre m'han dit que més que sang jo tinc orxata a les venes. Així doncs, amb els meus càlculs quan em podeu veure “ballar” podeu veure a un noi amb el ritme a la orxata. Ja us podeu imaginar quan començo a ballar, intento actuar com si en sapigués, però que va tampoc sóc bon actor, però bueno aniré provant, mentre un sigui exòtic...

Foto de la setmana passada amb la bici, esquivant les cabres.

Les coincidències existeixen?

Poder no sabeu de què us parlo, però us ho podeu imaginar. Si et trobes en un poble de mitja mort on creus que ningú pot tenir relació amb tu, cap amistat compartida, cap persona que conegui el teu poble, segurament penses que és impossible, però no hi han coses impossibles.

No sé si sabeu que el barcelona ha guanyat la champions, ho vaig poder presenciar entre contrincants, però el fet no és aquest. La cosa és que vaig sortir a celebrar-ho i vaig conèixer a un noi de Canet. Un noi que parlava català igual que jo i que m'abraçava amb la mateixa força que jo a ell al escoltar-lo dir que era de Canet i jo de Pineda. Però direu, carai quines coincidències. Les coincidències poden començar, però no acabar. Avui he estat jugant a bàsquet amb uns nois i resulta que hi ha un australià que havia jugat a Vilassar i a Arenys. La cosa no acaba aquí, ell coneix a gent amb qui jo he jugat! Diuen que les coincidències no existeixen, si no la il·lusió de la coincidència. Em sembla que això és massa il·lusió de coincidència.

Canviant de tema us diré que tal com em vaig aventurar a adelantar la setmana passada, ahir vaig anar a l'altre banda del llac però no sol i amb bici. Paisatges preciosos i una petita anècdota quan en Jose em va dir que mirés uns esquirols i jo em vaig oblidar de que estava anant en bici i contemplant aquells esquirols em vaig sortir del camí muntanyós i casi marxo muntanya avall.

I bé per acabar avui he estat amb 3 anglesos i un australià i la veritat que he marxat ben content cap a casa, no sé si era perquè he sigut capaç de seguir a estones la conversa, fins i tot introduïm-hi fent-los riure a tots quatre en dues ocasions i veure que anava errat pensant que durant aquest mes no havia aprés res d'anglès. O poder aquella sensació de felicitat era per les quatre pints de cervesa que m'havia pres amb ells.

M'acomiado fins la setmana que ve!

Que tingueu sort.

Foto des de l'altre banda del llac, en un arbre caigut en ell.

Primer mes

Perdoneu que no hagi actualitzat la setmana passada, però he passat dues setmanes amb 32 cèntims a la cartera, m'he aprimat un culló, però tranquils que si algo sé fer bé és engreixar-me. Per cert, algun cop heu relacionat la victòria amb el sabor a coca-cola, jo sí. Dues setmanes sense poder comprar res, beguent aigua d'aixeta, aconsegueixes diners i t'en compres una, mai olvidaré aquella coca-cola.
Durant aquest mes he anat perdut amb els dies de la setmana, guiant-me amb els partidassos del barça que m'estic perdent, que si un 2-6 al bernabéu, que si un 4-1 i tenim copa, que si un gol d'iniesta en el minut 92, que m'entero una setmana tard de que hem guanyat la lliga. Però tranquils he aconseguit tenir lliure aquest dimecres, aniré al pub a defensar els nostres colors, seré un campió entre hooligans, possibilitats de sobreviure... a pendre pel sac, botifarra i cap a casa!
Bueno, després d'aquesta repressa culé que m'ha fet el cor seguida pels meus dits ara sí que us analitzaré el mes. Els problemes que he patit han siguit mínims gràcies al meu veí valencià, aquest m'ha ajudat en tot i és per això que segurament no ho he passat malament els primers dies buscant papers sobre, seguretat social, sobre una conta bancaria, sobre internet... Bueno, el tio s'ho ha currat i així segueix ensenyant-me camins al voltant del llac. El problema més greu que he tingut ha sigut culpa meva, no sé si em conexeu sóc despistat i poder més que despistat. El fet és que vaig cobrar un xec i ni em vaig enterar, vaig esperar a que m'arribés la tarja de crèdit del banc pensant que els diners els tenia allà, després de esperar una setmana sense diners, el banc em diu que no tinc diners, m'entero del xec, l'ingresso i em diuen que tinc que esperar uns quants dies per treure els diners, són així els bancs aquí, tot molt lent. Doncs així, les últimes dues setmanes només he fet que treballar, les dues he intentat fer algo més que treballar. Però bueno, a la feina em duc bé amb tothom, ara comencen a descobrir que sóc un graciós i no pas un noi amb cara de pal que no diu res. I bé, això treballar i treballar he treballat molt, almenys cobro per hores i cobraré molt més del que em creia, el chef no vol que faci més hores de les imprescindibles i la veritat que ho trobo fenomenal, sóc un tio lent i em paguen per hores, que més li puc demanar a aquesta vida.
Per acabar us diré que espero aprofitar més els dies a partir d'avui, agafaré un ferri que he descobert per atravessar al llac. Hi aniré a vera que hi trobo, si no torno ja sabeu només teniu que buscar a l'altre banda del llac.

Que passeu una bona setmana.

Fonaments i silencis incòmodes

Setmana freda i plujosa, passada per tràmits i per una petita discussió amb el chef acabada amb un si no t'agrada el teu horari, adéu i cap a espanya. Aquesta setmana se'n poden destacar dues coses, els fonaments i els silencis incòmodes.
Podriem dir que ja tinc tots els fonaments per poder tenir una vida aquí, bueno almenys sense anglès. Tinc insurance number (número de seguretat social), tinc mòbil anglès (el primer dia de tenir-lo al sortir de la feina vaig mirar si m'havia trucat algú, després vaig pensar que només jo tenia el meu número), també tinc tarja de crèdit barclays i bueno he fet una rentadora (la primera rentadora de la meva vida).
Respecte a els silencis incòmodes suposso que ja us imaginéu a que ve això, va de que la gent quan parla parla ràpid i sense cap mirament de pronunciar amb claredat, tu fiques aquella cara axinan els ulls, com si tancant els ulls tinguessis menys capacitat en el sentit de vista i el cervell s'ocupés només de l'oida, però no funciona i li contestes amb un what?, la persona torna a repetir i de mateixa manera sense adonar-se'n que no en tens ni idea d'anglès. Penses però que cullons m'està... després aprofitant aquest silenci comences a analitzar la situació per a vera si ets capaç d'imaginar-te que et pot estar dient. Li preguntes si t'està dient això o allò, a vegades s'encerta, moltes no. Llavors t'expliquen clar amb tots els miraments que calguin, a vegades no. També hi han situacions en les que creus que pots fugir de la conversa, que la conversa ja estava a punt d'acabar i fas una rialla o dius un yeah, may be o coses així que creus que no s'allunyen gaire de la conversa. M'estic convertint en un expert en aquest món dels silencis incòmodes.
Per acabar us diré que el meu anglès està prosperant, ja no tinc que buscar al meu cap la paraula que vull dir, encara que parlo lo més senzill que us podeu imaginar.
Ara podria acomiadar-me en anglès, amb una frase per quedar així com cool, però en serio que encara el parlo... com a molt quedaria com el cul. Chispa medina? La deveu trobar a faltar.

Foto passejant entre ovelles
Fins la setmana que ve!

La primera setmana

Aquesta és la meva setmana dia a dia.

El primer dia, arribo a la feina i m’expliquen, en anglès que tinc que fer, ajudant de cuiner, és a dir esclau de cuiner. Se’m presenta tothom, no m’enrecordo de qüasi cap nom, m’expliquen les coses i no m’entero de res a la primera encara que jo no pari de dir que si amb el cap. Treballo 12 hores però se’m passa en un moment i no estic cansat, era dissabte i els caps de setmanes són durs.
Segon dia, estic treballant i sense adonar-me premo un botó amb l’ombro, miro el botó i veig un botó vermell on hi possa emergency. Començo a escoltar una alarma i penso ups l’he cagat. Pregunto “what happens?” a lo que em contesta un que tots els focs de la cuina s’han apagat. Arriba el chef, són molt geràrquics i així li diuen, em diu que tinc que anar al tanto i ja està, vaig tenir sort que en aquell moment no hi hagués moviment a la cuina.
Tercer dia, m’entero de que tindré dos dies de festa a la setmana, em cremo una mica un dit amb una cassola acabada de sortir del foc com la gran majoria. Cassola de Bilbao per cert. Començo a dominar la feina.
Quart, estic mig dia sol. Tinc que estar atent als plats que arriben per netejar i les cassoles de la cuina que tenen prioritat per si les tenen que tornar a fer servir, que així és sempre. Més tard ve el chef i em demana la clau de la meva habitació, tindré un company. Mathew, un noi galés de 21 anys. Intento explicar això a un dels meus companys de feina. Volia dir un “Mathew va a estar en mi habitación” pel que vaig dir un “Mathew will be star in my room”. Ja podeu imaginar com van riure. Jo segueixo amb el meu nivell d’anglès.
Cinquè dia, després de passar la nit amb un noi callat i tímid i un terratrèmol de 3’8 vaig a la feina. Allà em trobo el chef i em felicita per la feina que estic fent, em dona uns papers que són el contracte que tinc que omplir i una tarja per marcar cada cop que entro i surto.
Sisè, tinc el dia lliure, vaig al banc a obrir una conta on em diuen que hi torni demà, surto d’allà i pujo a una gòndola que em porta a fer un passeig per l’immens llac, la barca plena de japonesos que no paren de fer fotos amb una facilitat i rapidessa per premer el botó i disparar increíble, no m’estranya que no perdessin la guerra de Vietnam aquests asiàtics. Un cop tornat menjo el meu primer fish and chips. Més tard faig el meu descobriment de passeig del llac.
Últim dia de la setmana i també el tinc lliure, torno al banc on vam quedar i el tio en la entrevista em comença a dir que necessita una direcció, jo li donc de l’hotel com m’ha dit que fa tothom, però ell diu que no, també em demana una carta, el tio comença a trucar a l’hotel i no m’entero de res, total vaig a l’hotel i el chef em diu que vagi a un altre banc, al barclays. Allà tot resulta molt més fàcil, em fan la conta el mateix dia sense entrevista, també vaig a Kendal per comprar-me una mena de mòdem per tenir internet i una tarja pel mòbil i final de la setmana.

Ara el problema que tinc és que tinc que omplir el contracte, em demanen el insurance number, jo creia que era el número de seguretat social, però no, el que ells volen és a nivell europeu i no el tinc, resultat no el sé, ja us el diré.
Per cert, ahir vaig fer fotos.

Fins la setmana que ve!

De película

Ahir anava a possar un escrit sobre la meva primera setmana amb alguna que altra anècdota. Però després d’haver vist un paissatge com el d’ahir em sembla un crim robar-li el protagonisme.
Va estar tot el matí ploguent, però per la tarda va plegar. Vaig sortir amb l’ordinador amb intenció de conectar-me i parlar per fi amb la família. Al lloc on acostumo anar estava tancat així que vaig sortir a explorar, us puc dir que és el descobriment de la meva vida. Vaig fer un passeig al voltant del llac, comença per una mena de zona a lo teletubbie, després unes vistes exageradament increíbles, mai he vist cosa tant bonica a Catalunya. Tot és preciós i m’hi vaig asseure en un banc una bona estona mirant el llac, ànecs, barques, sol, ocells piulant... Després vaig passejar entre cabres i ovelles que tenien dorsals marcats amb esprai i que s’apartaven del meu camí mostrant respecte igual que jo m’apartava de les seves merdes mostrant el meu respecte cap a elles. I per acabar vaig passejar entre làpides la més vella que vaig veure era del 1052, també vaig veure alguna làpida amb forma de llibre. La veritat és que no es podràn pas queixar els morts amb un paissatge com aquest. Un cementiri de película i la veritat és que cada cop que veig algo i li tinc que possar un adjectiu per tot em surt l’adjectiu de película.
Feia un sol calurós i un vell em va dir good evening, em va sorprendre i vaig improvisar un good evening ràpid, només eren les 6 i mitja i brillava el sol. El camí de tornada anava dient good evening a tothom. Aquí se supossa que a les 5 ja és nit encara que el sol no marxi fins les 9.
No entenc com un lloc tant preciós com aquest no és famós. Un cop torni a casa us dic que tornaré a aquest llac algun cop, si puc més. Només m’arrepenteixo de no haver agafat la càmara per poder-vos ensenyar de que us parlo.

Dos dies i us posso el que havia escrit sobre el meu dia a dia de la primera setmana.

Catalans ja sóc allà!

L’endemà de la diada de Catalunya mentres tothom està començant a llegir aquell llibre o aquelles es miren la rosa amb un somriure contagiós, jo agafo un vol i marxo cap a anglaterra.
Aterro a Manchester amb una mica de mal de clatell causat per la meva fixa mirada al paissatge que em brindava aquella finestra. Sóc el primer en sortir de l’avió però ràpid em deixo avançar perquè em guïn entre tants passadissos. Aconsegueixo arribar a l’estació i quasi m’equivoco de tren pel canvi d’horari que no tenia present, un cop preguntat a tothom encara que ho veiés clar en una pantalla quin era el meu tren m’hi pujo. Dues hores de gran cinema, cases velles i belles, un cementiri d’aquells de película just a dos minuts d’un camp de golf i sobretot, mai havia vist tantes ovelles. De les coses que em van cridar l’atenció van ser un nen de no més de 14 anys pagant amb una tarjeta de crèdit, una noia fent d’assafata en el tren, com en l’avió, amb un carro intentant vendre coses a la gent. I bueno lo típic, cotxes i més cotxes que van en direcció contraria al meu enteniment.
Així doncs, us puc ben dir que el 24 d’abril ha sigut el dia que he aprés més coses en la vida fins el dia d’avui, vaig volar per primer cop, vaig fer algo d’excursió amb un tren que m’ensenyava la mítica anglaterra i vaig “parlar” amb gent en anglés. Aquesta gent són els meus patrons.

PD: Estic visquent en una mena d’hostal, hi han treballadors igual que jo. En la meva habitació hi han dos llits, una tele, un sofà i un portàtil, això sí, el portàtil és meu.

Seguiré escribint.

La sensibilitat dels mossos davant els estudiants

Rubianes solamente

Pepe Rubianes, fa falta que el presenti? Millor diré el que ell deia: "Soy galaico-catalán, gallego porque nací en Galícia aunque nunca he vivido allí y catalán porque siempre he vivido en Catalunya aunque nunca he nacido aqui"
És la primera persona que anunciada la seva mort per televisió m'afecta. Encara que mai l'hagués anat a veure, encara que ell no sapigués qui sóc jo, jo sabia qui era ell. Un home que l'anava veient per programes entrevistat, que cada cop que opinava d'algo es guanyava la meva estima, encara que fes servir un vocabulari un tant... Era un home que va estudiar per ser profesor de filosofia i que va acabar a sobre d'un escenari fent riure a tort i a dret, crec que tenia una filosfia de vida digne d'imitar. Ha viscut a Cuba, a Etiopía i estic segur que allà també el trobaran a faltar.
Pepe has aconseguit que en un futur la gent quan escolti el teu nom et recordin amb un somriure.

PEPE RUBIANES SOLAMENTE
">

El Wyoming y su becaria

Wyoming nos ha dejado grandes momentos televisivos, pero como la bronca a la becaria creo que no lo supera ninguno. Seguramente ya sabéis de que os estoy hablando y si no ahora os enteraréis.
Resulta que este personaje se cansó de las duras e incesantes críticas del programa "Más se perdió en Cuba", de Intereconomia. Canal conocido por su cojera de pié derecho y por su simpatía a la iglésia. Wyoming al ver que las críticas empezaban a ir ya no sólo sobre él si no también sobre su compañera Beatriz Montañez decidió actuar gastando una broma dejando en evidencia a este programa. Hizo un montaje donde dejaba por los suelos a una becaria con una brutal bronca. El vídeo grabado como si fuera del público con una cámara de fotos o móvil fue enviado a Intereconomia y éste lo emitió sin ninguna comprobación.
El vídeo ha levantado mucho revuelo, ha sido una obra maestra de venganza dejando en paños menores a Intereconomia. Le doy un diez a Wyoming.
Os dejo los vídeos donde el mismo Wyoming os lo explica en el mismo programa.

">

">

Arenas sangrientas

Si escoltéssiu aquesta frase: "¿Stryker cómo puedes ser tan duro? Chico mantente cerca de mi y puede que se te pegue algo." De què dirieu que és la película?
Doncs resulta que és una película bélica, Arenas sangrientas. La primera película bélica que veig i que em fa riure, amb el seu protagonista John Wayne fent el paper de dur amb poses de estic molant, sóc un tio guapo del cagar. Estem a mitja guerra però em fumaré una cigarreta perquè em queda de puta mare una cigarreta a la boca. Increïble, no sé com he pogut viure sense haver vist aquesta película. Frase d'un tio que acaba de rebre un tret a la panxa a tres segons de morir:"Por fin podré dormir esta noche." Amb el típic japo que el disparen i es queda un segon miran al cel amb els braços cap a endavant just abans de deixar-se caure. L'última frase que us deixo d'aquest peliculon és: "Stryker me acojo a la democracia en la que estamos para sentir repugnáncia sobre usted." Olé i el tio a sobre va estar nominat a un oscar per aquesta película.
Lo pitjor de tot és que el meu pare té idolatrat a aquest home, es mira totes les seves películes. Que hi farem, són altres èpoques.

Us deixo amb un vídeo animat sobre la guerra.


Dans la Tête
Cargado por Esma-Movie

La firma àrab?

L'altre dia vaig anar al programa d'en Buenafuente. Allà abans d'entrar teniem que signar un paper respecte els nostres drets d'imatge. Una amiga em va veure la signatura i em va dir: "Sembla àrab"
La veritat és que no és la primera persona que m'ho diu i segurament tampoc serà l'última. Jo no entenc que hi veuen en aquella signatura d'àrab, suposso que els meus avantpassats m'han deixat una mica de la seva cultura en el meu subconscient. Tenim que recordar que el meu cognom és Medina i aquesta és la segona ciutat més important per la religió de l'islam, la ciutat on va morir Mahoma. A part de la meva signatura amb supossades semblances a l'àrab, també em diuen molt que semblo marroquí. M'han arribat a preguntar si estava fent el ramadan durant l'època d'aquesta. Us ho podeu creure o no, però m'ho han preguntat. Fins he arribat a dir a un amic marroquí que ell no era moro, jo ho era més.
Hi ha molta gent racista que m'ha dit marroquí amb l'esperança d'ofendre'm, no m'ofendran, no sóc ni racista ni marroquí, sóc català.